quinta-feira, 24 de julho de 2008

Lhembráncias de l outro mundo (04)


Por Ana Maria Fernandes


Ua trabiessa quelor de l cielo


De las poucas cousas que teniemos an Pertual i que lhebemos depuis pa la França, habie eissencialmente dues, cuntando algues ferramientas de çapateiro que miu pai lhebou tamien cun el i que serbírun para amanhar çapatos principalmente ne ls purmeiros tiempos i inda hoije até…

Mas ua que siempre serbiu an todas las casas adonde bibimos i qu’inda hoije faç parte de l nuosso die a die ye ua cousa yá bielha, cun marcas fondas que l tiempo amprimiu eirremediablemente: ua trabiessa oubada de smalte de quelor azul - azul cumo l cielo, ou até las óndias de l mar - cun pintas brancas cumo para lhembrar tamien la niebe, las nubres, ou anton la scuma de l ouceano que banha l lhitoral desse país atlántico de l stremo Sudoeste de la Ouropa adonde nacimos un die, hai yá tanto tiempo…

Ua trabiessa oubada de smalte, ua antre miles que se fabricórun pula cierta an Pertual, ne ls anhos sessenta i inda probablemente ne ls anhos setenta; para bien dezir, nien sei adonde, mas que biajou cun nós andentro las nuossas malas até estas tierras goulesas, estas tierras adonde mos ancuntramos inda hoije, mesmo depuis de quarenta anhos. Nun sei todo subre essa trabiessa mas sei, tengo la certeza, l que a mi me parece l mais amportante: essa trabiessa sendinesa, cumprada talbeç nua feira, ne ls Grazes an Sendin ou an Mogadouro, trabiessa tamien eimigrante, que ten pula cierta tantos anhos cumo you, ye cumo ua berdadeira pieça de l nuosso museu familiar, mas inda cun serbentie. Ye esse prato que yá resistiu a quaije todo i nunca se scachou, cumo ls que son de bidro ou de barro, que miu pai lhieba para la hourtica que ten mesmo al lhado de casa, aqui an França, i adonde gusta de poner ls coneilhos que cria, lhougo depuis de ls haber acabado de matar i de le haber tirado la piele. Ye nesse prato que yá ten quaije ua bida anteira, cumo nós afinal, que miu pai gusta de poner tamien ls pumientos acabados de assar, guardando-los siempre a la borda de l lhume para que nun se sfríen i até anriba uas brasas caso mos deia la gana de ls calcer outra beç ou de ls comer bien calientes cun molho de tomate, sal, alho i azeite de las nuossas oulibeiras, a la moda de Forcaleiro…

Forcaleiro! Esse sítio an Sendin, nas arribas, al pie de l riu Douro, adonde ls Paxareiros, la mie família, zde siempre, zde l tiempo de miu abó pul menos, l pai de miu pai que cheguei a cunhecer até ls mius treze anhos, siempre gustórun de assar pumientos de la huorta nun lhume feito nua peinha que fui talhada i purparada al perpósito para esso. Cuozen-se alhá tamien patatas cun casca i cun auga de las nacientes que mánan nessa huorta, an panelas negras que ban al lhume, i ássan-se na cinza i nas brasas pumientos berdes, burmeilhos i amarielhos mas tamien tomates anteiros cula piele que son apanhados anquanto mais do que un trata de la regar, de le dar a buber a eilha tamien. Oube-se anton, subretodo ne ls dies mais calientes de l Berano, cumo se le díran nuoba bida, l’auga de ls poços que bai passando por todas las augadeiras que ls homes, zde siempre, fázen i purpáran nessas arribas pa la ancanhar i nun deixar perder ua pinga – caminos de tierra, arena i auga , benas por adonde passa bida i sudor, benas para matar la sede a la huorta, a las plantas i tamien als homes…

Mais dua beç se lhabórun tamien nessas augadeiras - cun arena, auga i até tierra – las panelas de ir al lhume, pratos i tamien trabiessas de smalte – cumo essa nuossa trabiessa, quelor de l cielo mas tamien de las nubres ou de la niebe, que inda tenemos an nuossa casa aqui an França …

Ye todo un símbolo la nuossa trabiessa sendinesa! Lhembráncia de ls almuorços i jantares que se fazien nas pequeinhas cozinas de teilha bana an Sendin, armanas, zde hai seclos, a todas las cozinas de teilha bana de todas las aldés de las Tierras de Miranda. Sentábamos-mos a la borda de l lhume, subretodo ne ls dies frius de l Eimbierno: homes i mulhieres ne ls scanhos i nós ls ninos ne ls talhicos feitos d’aperpósito para nós… Todos teniemos un garfo de fierro mas nun habie, naqueilha altura, nó, pratos i copos para cada un de nós. Lhouça?! Habie tan pouca i era tan cara! Nunca se squeciu miu pai que nun tenie mais que uito anhos de la mai haber renhido cun el por haber deixado caier i scachado un die, Raios sta parta!, ua malga! Ua sola , mas ua malga que fazie tanta falta!

L que habie anton era ua trabiessa al meio de la pequeinha mesa giralmente baixa tamien, adonde todos íban tirando l que podien: patatas guisadas, por eisemplo, cun coneilho refogado que habie sido caçado, cumo acuntecie a las bezes, nua rateira armada nua binha ou nua huorta, cun la ajuda tamien de Çarafin, l perrico spierto que you sei alhá de que oubi falar mais dua beç nesses jantares an Sendin al redror de la trabiessa…

I inda depuis an França, cul mesmo refogado de coneilho, mas cun pratos i copos para cada un de ls cumbibas… pratos que yá nun éran de smalte i garfos que yá nun éran de fierro… pratos cumo esta nuossa trabiessa azul que lhebábamos andentro las alforjas anriba la burra i que íban tamien cun nós até las huortas, las binhas, tierras de pan para segar, tierras que yá quedában loinge bastante de la poboaçon, oubrigando-mos a comer por bezes ne l termo…

l mais dua beç tamien nesses almuorços i jantares an França, cun mius pais, ties i tios, pessonas amigas, mie armana i primos: stórias i cuontas de l tiempo que habiemos passado an Sendin... i stórias tamien cul perrico Çarafin…

Nun sei cumo bai un die a acabar la stória de la nuossa trabiessa. Mas l die an que acabar, talbeç alguien se lhembre de la ampeçar assi :

Era ua beç ua trabiessa que mudou de paíç, que eimigrou tamien. Ua trabiessa oubal de smalte, azul cumo l cielo, cun pintas brancas cumo las nubres, la niebe ou la scuma de l mar, l mar de Pertual, i l cielo azul de Sendin, l cielo de Forcaleiro, a mirá-se ne ls rigueiros adonde cuorre l’auga fresquita dun riu ne l meio de las arribas secas i ranhidas ne ls meses mais calientes de l Berano. Auga para matar la sede a la tierra i tamien la fame als homes, mulhieres i ninos, todos juntos, houmildes mas alegres, i sentados al redror dua trabiessa, trabiessa de siempre, trabiessa azul, azul cumo l cielo! L nuosso cielo! L cielo adonde sobra siempre un cachico para cada un de nós! L cielo de todos…!

L cielo!